El duc Alfons el Vell i els seus: una família escindida 182c5

Alfons el Vell travessa la segona meitat del segle XIV com un estel fulgurant. Nét de rei, hereta del seu pare, l’infant Pere de Ribagorça, un senyoriu extens i productiu a cavall del principat de Catalunya i el regne de València. Pels seus mèrits militars hi afegeix als seus dominis el marquesat de Villena, en el regne de Castella. És uns dels homes més rics i poderosos de la Corona d’Aragó. Els seus consells són escoltats pels reis, intervé en l’enverinada política regional i, a la fi de la seua vida, el seu nom es postula com un dels candidats en el Compromís de Casp. Fa de Gandia la capital dels seus estats, i l’embelleix i amplia el seu perímetre urbà. A la cort els poetes llegeixen versos i els trobadors canten cançons. La façana brillant «pública» de qui és duc des de 1399 contrasta amb els tràngols de l’àmbit «privat». La vida domèstica és un infern, escandida per la discòrdia amb el seu fill i l’abisme afectiu que el separa de la dona. Mor el 1412, després d’una biografia convulsa, intensa i aionant. n137